dimecres, 28 de desembre del 2011

Diari Barcelona 24.06.1884


Anteayer se celebró en el pintoresco pueblo de Tiana la ceremonia de la colocación de la primera piedra de la nueva iglesia que se va a levantar en el centro de la población. Concurrieron al acto el Excmo. señor Obispo, que ofició de pontifical, el general segundo cabo y varias otras personas distinguidas de esta capital, los párrocos y autoridades locales de las poblaciones vecinas, los gremios de la poblacion con sus banderas y los de otras poblaciones, los alumnos de las escuelas y un numeroso gentío. La comitiva oficial se reunió en la quinta del señor Coll y desde allí se dirigió al sitio en donde se levantará el nuevo templo, en la bifurcacion del camino de la iglesia actual y el atajo de la Conreria. Las calles por donde pasó la comitiva estaban enramadas y tenian los balcones con colgaderas. Al terminar el acto, empezó a llover y la gente se dispersó. Por la noche, serenada la atmósfera, hubo fuegos artificiales y bailes. La nueva iglesia tendrá dimensiones parecidas á las de San Justo de esta ciudad, y las obras se llevarán a cabo sin interrupcion, por haberse reunido bastantes fondos.

dimecres, 21 de desembre del 2011

dimecres, 7 de desembre del 2011

Tiana 1895


Es pot veure l’església sense el campanar i la fàbrica tèxtil Giralt

dimecres, 23 de novembre del 2011

dijous, 17 de novembre del 2011

LA MALLARENGA N.21.- Novembre 2011


LA CASA CONSISTORIAL


El Comú de Tiana va comprar els terrenys, on hi ha l’Ajuntament i la Plaça de la Vila, el 28 de desembre de 1597 al propietari de Can Marí per un cens perpetu de dues lliures catalanes, que posteriorment, al canvi, van ser 21 rals de biló i onze maravedís i, finalment, 5 pessetes amb trenta-tres cèntims (avui  serien tres cèntims d’euro).

El cens perpetu corresponent al preu del terreny es va anar pagant anualment fins alguns anys després de la guerra incivil del 36, ja que hi ha constància en els llibres de comptes municipals del pagament de 5,33 pessetes al Marquès de Monistrol fins als anys quaranta.

Aquest terreny tenia una extensió d’un terç de fanecada. (la fanecada era una mesura agrària equivalent a l’extensió de terreny que es pot sembrar amb una faneca de gra)

Els terrenys es condicionarien de seguida  per construir la plaça del poble i la Fonda del Comú. Un document de l’any 1604 ja menciona i descriu la Fonda del Comú, el que ens fa suposar que seria construït poc desprès de l’adquisició del terreny, possiblement el mateix any 1598.

La Plaça ha tingut diversos noms al llarg dels anys. Fins el 1835 se n’hi va dir Plaça Reial, a partir de la qual es va canviar per Plaça de la Constitució, després per Plaça de la República (període de la Primera República), Plaça de la Constitució un altre cop, Plaça de la República Catalana (durant els anys de la Segona República), Plaça de la Victòria (des de 1939 fins al 1979) i Plaça de la Vila, el nom actual.

Pels volts de l’any 1800 s’hi construí el que seria la primera instal·lació esportiva municipal de Tiana: el Triquet o Joc de Pilota, que era on ara hi ha l’Ajuntament. L’any 1844 el Triquet o Joc de Pilota es va derruir, en part, les seves parets van caure degut a les pluges de setembre i octubre quedant pràcticament inservible.  També hi havia el corral amb l’escorxador on ara és el començament del  carrer Marqués de Monistrol i la casa del pastor tocant a la Fonda del Comú. La construcció del Triquet o Joc de Pilota va minvar la superfície  que tenia la plaça.

Cada any sortia  a subhasta l’arrendament del béns del Comú, fent que tant la Fonda, l’escorxador, la casa del pastor i el triquet canviessin freqüentment d’arrendatari.

Recentment Ma Dolors Romeu I Llaudet m’ha donat un document en el que es menciona que l’any 1820 els arxius municipals de Tiana van patir un incendi. No menciona el citat document, si la causa de l’incendi va ser fortuïta o com a conseqüència de la inestabilitat política del moment (trienni liberal 1820-1823), però si es ben cert, que la documentació anterior al 1820 en el arxiu municipal es pràcticament nul·la.

De moment no he localitzat cap document anterior al 1820 que mencioni on era l’ajuntament de Tiana, però documentació posterior menciona que l’ajuntament havia estat a la Fonda del Comú ocupant alguna habitació de l’edifici.

En un diccionari de l’any 1833 dins de la descripció que fa de Tiana diu: La Fonda està en situació molt mes elevada que el pis del carrer amb exposició a l’est, tenint en front seu, i al mateix nivell, la plaça que es una espècie de terraplè on es reuneix el poble per a les seves funcions d’alegria i joia.  

En un inventari municipal de l’any 1845 surt especificat: Una Fonda de la que ocupa part l’ajuntament. La mateixa anotació apareix a l’inventari de l’any 1846

En un document de l’any 1847 es diu que Tiana té 1818 habitants amb 400 cases i amb una Casa Consistorial de poca capacitat.

En un altre informe municipal de l’any 1851 es diu que el Comú te una Fonda i que en un extrem hi ha un saló petit que és la Sala Constitucional; i a tocar té les habitacions per al pastor i a continuació el corral pertanyent a tot al Comú del poble.  

En  l’acta del ple del dinou d’octubre del any 1884 es menciona l’estat semi-ruïnós en que es trobava la Casa Fonda propietat del Comú del poble, així com la caseta per al pastor, de la qual, les seves dependències antigament servien per a Casa Consistorial.

Fins a mitjans del segle XIX, la Casa Consistorial de Tiana va estar a la Plaça de la Vila, en les dependències annexes a  la Fonda del Comú, com també la casa o habitacions per al pastor. Es de suposar, encara que no he trobat documentació que ho confirmi, que la Casa Consistorial tingués en aquest lloc les seves dependències des dels voltants de l’any 1600 en que es va construir la Casa Fonda.

Els anys no passaven de franc per a la Fonda del Comú i l’edifici s’anava deteriorant. L’any 1.842 es va despendre un envà i va caure la xemeneia. 

L’any 1855 la porta de la Casa  Fonda es troba bastant deteriorada i com que aquesta serveix també como a punt de custodia dels detinguts o presos, s’ha de canviar o reparar doncs no tenia la garantia de seguretat requerida.

Una llei de l’u de maig de 1855 obligava l’ajuntament a la venda de les finques que constituïen el patrimoni general de la població. Les accions realitzades per evitar aquesta obligació van finalitzar amb èxit i Tiana no va haver de vendre la Casa Fonda ni les propietats annexes ja mencionades.

En l’acte del ple municipal del tretze de febrer del 1859 podem llegir: Que la Corporación municipal celebraba sus sesiones en una de las salas de la vivienda del secretario, en la que se ve obligada también a servir de secretaría, por no prestar toda la seguridad necesaria el Salón Consistorial propio del Común a causa de su reconocida antiguedad y poca solidez. Considera las molestias que causa al secretario el tener en su casa la secretaría y sala de sesiones, con la afluencia de vecinos que acuden diariamente y atendiendo a las aptitudes, aplicación y laborosidad del referido secretario cuyo sueldo no es sificiente para vivir holgadamente se acuerda que el alquiler anual de veinte y cuatro duros que paga el secretario, los satisfaga desde primero de enero del año actual el ayuntamiento continuando con la secretaría y sala de sesiones en la casa del secretario.
José Monte, el secretari, li van quedar doncs, els quatre mil rals de velló nets de salari anual més els emoluments corresponents al seu càrrec.

Tenim doncs, que l’any 1.859, o potser algun any abans i degut al precari estat de les instal·lacions, l’ajuntament hauria de tocar el dos i anar a casa del secretari. Desconec a on vivia el secretari per aquell anys, amb el que no podem localitzar exactament on s’establí el consistori.

Potser el consistori va deixar la vella Fonda del Comú algun any abans, ja que en l’any 1856 apareixen dues partides de despeses; una que diu per a la conservació i reparació de la casa de l’ajuntament, 80 rals de velló, i una altra que diu per a la conservació i reparació de les finques del Comú, 70 reals de velló. Per aquestes despeses sembla que l’ajuntament ja no estava en una finca del comú, és a dir, no era a la Fonda del Comú.

Que l’ajuntament estigués a casa del secretari, havia de ser una solució provisional degut al mal estat de la Fonda del Comú, una solució que no seria gens còmoda ni per al secretari, ni pel consistori ni per als veïns de Tiana. Poc va durar l’ajuntament a la casa del secretari, ja que a la segona meitat de l’any 1.859 es llogava a Pau Giral, propietari de la fàbrica tèxtil  Giral, una casa per a instal·lar l’ajuntament. La casa estava situada a l’avui carrer Sant Jaume, davant mateix del forn de Can Pau, a la casa que alguns recordem com la casa del Sr. Ferrer. En aquest lloc, l’ajuntament hi va ser-hi uns 25 anys, ja que l’últim rebut firmat per Pau Giral és del lloguer fins el 9 de novembre de 1885. Recordem també que Pau Giral va ser alcalde de Tiana del nou de setembre de 1854 al set de desembre de 1856 i que també va tenir la fabrica tèxtil més important de Tiana de la segona meitat del segle XIX. Pau Giral era germà d’Ignasi Giral, propietari de la sala Giral i aquest, pare d’en Baldomero que va continuar portant la Sala Giral quan els seus pares se’n van anar de Tiana.

L’any 1860 com el Triquet o Joc de Pilota  portava temps sense llogar-se, doncs degut segurament al seu mal estat ningú hi estaria interessat, es decideix que tingui la utilitat de carnisseria, de tal manera que tant Feliu Grañé com Feliu Rovira puguin posar la seva taula de tallar, ja sigui de fusta o de maó. A partir d’aquest any el Triquet passa a ser el local de la carnisseria.

Després de la revolució del 26 de setembre de 1.868, el 30 de setembre la reina Isabel II toca el dos. El mes d’octubre consta que la “Superioritat” fa cessar  el consistori en ple i es nombra nou consistori amb Joan Buixó i Vilaró com a nou alcalde. Joan Buixó era el metge i cirurgià de Tiana. Havia estat nomenat metge de Tiana l’u de gener de l’any 1851, portava doncs 17 anys a la vila i durant l’epidèmia de còlera de l’any 1854 havia tingut un comportament exemplar.

Els primer quatre plens el nou consistori va haver d’utilitzar l’escola de nens com a sala consistorial, reclamant constantment l’anterior consistori que li entregués tota la documentació de secretaria. El secretari de l’ajuntament que tenia la plaça en propietat havia dimitit. No crec que finalment se entregués tota la documentació, ja que a l’arxiu municipal hi falten les actes del plens dels mesos anteriors al 26 de setembre. Finalment van poder ocupar la casa consistorial amb una curiositat avui impensable: els plens es realitzaven els diumenges a les 15h.

Joan Buixó va ser alcalde només una mica mes de dos mesos, ja que realitzades les eleccions l’u de gener de 1869, Francesc Riera es nomenat alcalde de Tiana. Joan Buixó dimiteix com a metge cirurgià de Tiana a l’octubre de 1869. Se li va acceptar  la dimissió però se li demanà que continués provisionalment com a metge de Tiana fins que Tiana no tingués un altre metge titular. El Dr. Buixó encara va continuar alguns anys mes en el càrrec.

L’any 1870 el consistori es planteja que en un futur s’ha d’habilitar la Casa Fonda com a nou Ajuntament, però no passa de ser un plantejament que posteriorment  mai es va tornar a platejar.

 L’any 1873 tenim la Primera República, i la Casa Consistorial o Ajuntament canvia de nom i passa a anomenar-se Casa Popular. A finals de l’any 1873, amb Jeroni Vilarnau com alcalde de Tiana, es pren un acord important pel que podia ser el futur de l’ajuntament. S’aprova per al pressupost de l’any 1874 una partida de 1.500 pessetes ja que en un ple extraordinari del 7 d’octubre s’aprovava construir un nou ajuntament, en el terreny propietat del Comú situat a la plaça del poble, a on podrien estar involucrades les dues escoles públiques, la de nens i la de nenes, ja que la població es veu gravada des de fa moltíssim, amb els lloguers de la Casa Consistorial i les escoles.

En febrer de 1874 s’encarregà al mestre d’obres Eusebi Climent, que realitzés els plans memòria i demés documentació per a la construcció del nou ajuntament, pel que era necessari rebaixar el nivell de la plaça. Aquest rebaix s’havia de fer per mitjans de la prestació personal.

La prestació personal consistia en que els veïns havien de treballar obligatòria i gratuïtament un cert nombre de jornades. També es podia redimir aquesta obligació pagant una certa quantitat de diners, a un tant per jornada. Aquesta era una pràctica molt comuna per realitzar obres i feines per al poble quan no arribava el pressupost.

El 22 de febrer de 1874 es realitza la subhasta per realitzar obres de cimentació. El nou ajuntament projectat no estava en la situació de l’actual, el lloc escollit era el principi del que avui es el carrer Marqués de Monistrol. Pere Cruspinera , Isidre Rovira, Joan Garí (pare de Joan Garí i Botey) i Bartolomé Salada es presentaren a la subhasta, adjudicant-se-la Joan Garí per 335,73 pessetes

Al gener de 1874 havia tornat la monarquia amb Alfons XII com a rei d’Espanya. A finals de febrer (només sis dies desprès de la subhasta) el consistori es cessat juntament amb el secretari, i el Govern Civil de la província anomena a Jaume Renter com a nou alcalde. Jaume Renter ja havia estat l’alcalde anterior a Jeroni Vilarnau.

El nou consistori revoca i anul·la el nomenament del mestre d’obres Eusebi Climent al·legant que segons la legislació vigent un mestre d’obres no pot fer plans, memòries i pressupostos per al nou ajuntament i escoles públiques si no és sota la direcció d’un arquitecte. El projecte del nou ajuntament amb les escoles queda totalment aparcat.

L’any 1879 Francesc Comajuan, mestre de l’escola de nens, demana un nou local per a l’escola, per ser totalment insuficient el que ocupava debut al augment de nens nous. No estarien ben condicionats els locals de els escoles (recordem que estaven ubicades en cases de lloguer) quan la Junta Provincial de Instrucció Pública ordena el millorament dels locals de les escoles de Tiana.

L’any 1880, Tiana que també estava per la construcció d’una nova parròquia, troba que el Marqués de Monistrol cedeix part dels terrenys que te darrere de l’actual ajuntament si per la seva part el Comú cedeix part dels seus que limiten amb la seva propietat. Desprès d’una reunió amb els veïns es decideix cedir aquests terrenys per a la nova parròquia. No he trobat el motiu per al qual, al final no es va fer la parròquia en aquest lloc, però de haver-se fet,  avui dia la plaça de la Vila seria segurament la plaça de l’església.

Continua la necessitat de la construcció d’un nou ajuntament i escoles públiques. Al maig de 1.882 es demana al diputat a Corts per al districte que pertany Tiana, D. Josep Garcia i Oliver que gestioni la concessió d’una subvenció   per a l’edificació dels nous locals. Simultàniament, també demana a la Diputació provincial, l’estudi, plans i memòria corresponent per a la construcció en els terrenys del Comú dels nous locals amb aportació de capital en part per al municipi i en part per al Govern central. No consta que Tiana tingués cap ajuda ni en capital del Govern central, ni cap suport de la Diputació.

Efectivament, no tindrien cap èxit les gestions ja que al juliol de 1883 es torna a plantejar  la Casa Fonda com a casa consistorial, rebutjant definitivament aquesta possibilitat, però traslladant la escola de nenes a Can Riera, al costat de la plaça, finca que  acaba de ser definitivament adquirida per l’ajuntament.

El 13 d’abril de 1884 es nomenat mestre d’obres de l’ajuntament de Tiana, Isidre Reventós i Amiguet, avi del que anys mes tard seria president del Parlament de Catalunya, Joan Reventós i Carner. Com veurem més endavant Isidre Reventós va ser el que va projectar el nou Ajuntament de Tiana. Un altre nomenament va tenir lloc per aquestes dates: Andreu Franca de 23 anys es nomenat farmacèutic de Tiana. El jove Andreu Franca i Ferruz, segurament recent titulat, era el primer farmacèutic que tenia Tiana. Una farmàcia a Tiana era també un altre antiga aspiració de la població. Fins a les hores era el metge-cirurgià el que proveïa de medicaments als malalts.

De seguida agafaria el Sr. Reventós el projecte del nou ajuntament, ja que al mes de maig del 1884 es comunica a la Diputació que suspengui les feines dels plans i memòria del nou edifici que havia sol·licitat l’ajuntament  dos anys abans. El consistori va veure clar que si volien un nou ajuntament, s’havien d’espavilar solets sense ajuda supramunicipal.

El 19 d’octubre en un ple ja es proposa la construcció de la Casa Consistorial i escoles amb la assignació de 1.500 pessetes anuals cada any fins la seva finalització. En aquest ple es menciona l’estat semiruïnós de la Casa Fonda així com la caseta per al pastor, que antigament servien per a Casa Consistorial, i que ja no tenien cap utilitat, només una petita part que trobant-se en condicions s’arrendava anualment per a residència d’algun veí. Es considerava indispensable per a la millora projectada, la demolició de la Casa Fonda i la caseta per al pastor.

El 26 d’octubre de 1.884 te lloc un ple extraordinari a la Sala Giral, amb avís a tota la població, per a la construcció de les dues noves escoles i la Casa Consistorial en els terrenys del Comú a la plaça de la Vila. S’aprova la quantitat de 1.500 pessetes en el pressupost vigent de 1884 a 1885 (el pressupost anual anava de 1 de juliol a 30 de juny) i demanar dues peonades, o més si fos necessari. (recordem que els veïns de Montgat i Les Mallorquines també havien de col·laborar).

En aquest ple ja es va presentar als veïns de Tiana, els plans i memòria tant de l’edifici com del moviments de terres de la plaça pública per la rasant definitiva, de manera que els veïns poguessin dir la seva. Segons diu l’acta del ple, veus unànimes d’aprovació van ressonar per a tot l’àmbit del Saló de ball per part de tots els veïns reunits. Es va plantejar fins a quin punt era necessari variar la rasant de la plaça, però al ser un punt que fixaven els facultatius responsables, es van donar per satisfets. Como no, el ple va acabar nomenant una comissió per ajudar l’ajuntament en el seguiment de les noves obres.

Ja al novembre de 1884, es publica un edicte sobre la variació de la rasant de la plaça, per a la construcció del nou edifici. Joan Francí i Rovira cedeix a favor de l’ajuntament, una casa que tenia per a poder edificar el nou ajuntament i poder alinear correctament el nou edifici. A canvi se li permetia edificar al Sr. Franci en altres terrenys que tenia sense haver de pagar cap contribució. Immediatament es va exposar al públic i publicat al butlletí oficial de la província els plans i la memòria per a la construcció de les escoles i la Casa Consistorial.

A finals de novembre de 1884 ja havien començat els treballs de rebaixar el terreny de la plaça, donant l’ajuntament una especial gratitud a tots els veïns propietaris afectats per a la seva bona predisposició amb les obres que se efectuaven. El 29 de novembre es publicava el plec de condicions per a la subhasta de les obres, que segons el pressupost entregat pel mestre d’obres Isidre Reventós, havien de practicar-se per a la construcció de la Casa Consistorial.

Es va obrir una subscripció popular per les obres de la nova Casa Consistorial  entre els veïns i els propietaris forasters de la vila. El total recaptat va ser de 2.400 pessetes.

També consta la relació dels 47 veïns que van pagar els 10 rals d’escut, per a la peonada que els hi corresponia fer i van preferir pagar per no fer-la. Per obtenir mes ingressos es va organitzar un concurs de tir al blanc.

També el 29 de novembre, els veïns Josep Rovira, Josep Bernadàs, Elies Cardús, Cebrià Cabús, i Cebrià Riera, tots veïns que vivien al voltant de la plaça de la Constitució, presenten una instància en la que exposen l’estat de la Casa Fonda que amenaçava ruïna i considerant el mencionat edifici com inservible i de mínima utilitat, demanen la demolició i enderrocament de l’edifici, per evitar alguna desgràcia i que tal mesura milloraria notablement la plaça de la Vila.

El consistori entrega un ofici al mestre d’obres Isidre Reventós per efectuar un dictamen de l’estat del edifici. El 5 de desembre el facultatiu inspecciona l’Hostal del Comú. Vist el dictamen redactat pel facultatiu, el consistori aprova el 14 de juny de 1885, després de tenir el permís de l’autoritat , l’enderrocament de l’edifici de casi 300 anys d’existència al servei de Tiana. Consta en l’acord de demolició l’aprofitament de la pedra i altres materials per a la construcció de la nova Casa Consistorial.

El primer de juliol de 1885 s’elegeix nou alcalde. Amb tot el que hi ha entre mans, millor no canviar res, no succeeixi com a l’any 1874, que amb el canvi de consistori es va parar el projecte de la nova Casa Consistorial. Pere Cruspinera i Bernadàs que ja era alcalde des de l’u de juliol de 1883 surt reelegit.


En l’acta del ple del 23 d’agost de 1885 es llegeix que el primer de novembre s’ha de desocupar la Casa Consistorial, que era llogada a Pau Giral des de l’any 1.859, i la causa es l’anteriorment mencionat Andreu Franca, farmacèutic de Tiana.

No tinc constància documental, però sempre he sentit dir que la primera farmàcia a Tiana de Andreu Franca, va ser a Can Rosés donant al carrer Sant Jaume, es a dir, al costat d’on era la casa consistorial i també al costat de la fàbrica tèxtil de Can Giral i entre veïns va sortir l’amor ja que el 8 de gener de 1886, Andreu Franca de 25 anys de edat es casava amb Francesca Giral i Francí de 27 anys i filla de Pau Giral i Viaplana, propietari de la casa en que estava de lloguer l’ajuntament.

Per aquesta raó, Andreu Franca traslladava la farmàcia a la casa propietat dels Giralt i segurament també la vivenda del matrimoni Franca-Giral. No va durar gaire aquest matrimoni ja que abans de quatre anys Francesca Giral enviudava.

Vista la situació, s’aprova iniciar al més aviat possible les obres del nou ajuntament i durant un temps instal·lar la Casa Consistorial i jutjat municipal en la casa habitació de D. Josep Brunet i Bassachs secretari de l’ajuntament. El secretari demana realitzar un inventari davant de notari dels béns i documentació de l’ajuntament. Degut a la complexitat d’inventariar tota la documentació i la confiança del consistori amb el secretari finalment no es realitza l’inventari. No he trobat cap referència d’on era la vivenda del secretari.

Si be el 29 de novembre de 1.884 ja se havien publicat el plec de condicions per a la subhasta, alguna cosa canviaria, doncs al novembre de 1885 es torna a aprovar de nou el pressupost  per a les obres del nou ajuntament. La primera part d’obres que es van subhastar se les va adjudicar Pere Artusa i Fàbregas pare de Pere Artusa i Cruspinera, aquest últim va ser alcalde al segle XX. Recordem que durant l’any 1885 Tiana es va veure afectada per una epidèmia  de còlera.

Consta que alguns veïns i propietaris forasters es van oferir per avançar diners per a la construcció de l’ajuntament, (amb un interès inferior al sis per cent) però no he trobat cap document que finalment es realitzessin els avançaments oferts. També consta la morositat de alguns veïns de Montgat per complir les peonades, acabant l’assumpte al jutjat municipal.

Segons les factures de l’arxiu de l’ajuntament, les obres del nou ajuntament començarien durant l’any 1.885. La demolició de la Fonda del Comú també va tenir lloc l’any 1.855.  Del 30 de juny hi ha una factura per material de 1.487pessetes i la primera factura per obres és de l’u de novembre, que correspon a la primera setmana  de obres per administració. Durant set setmanes, cada  setmana hi ha una factura de obres per administració, i així continuen les obres durant 1886, amb factures segons diferents subhastes i contractes .Juntament a aquestes factures d’obres per administració també hi ha una factura de Pere Artusa per als treballs realitzats per ell, segons subhasta  En una factura del 25 de novembre de 1886 surten els conceptes d’enrajolat de terrat i emblanquiment de parets i també una altra factura de Pere Artusa del 9 de gener de 1887  per obres segons contracte d’import de 1.315 Ptes.

Tot aquest detall de factures es perquè no he trobat a cap lloc la data en que es va inaugurar el nou ajuntament. Per una altra part en un altre document diu que des de primers de febrer de 1888 estaven a exposició del públic en els pòrtics de la Casa Consistorial les llistes electorals. Per tant, entre finals de 1886 i el primer de febrer de 1888 el consistori es traslladaria al nou ajuntament.

El trasllat i inauguració del nou ajuntament es podria haver produït durant el febrer de 1887 realitzant-se el primer ple el 27 de febrer. Aquesta afirmació no té una base molt sòlida ja que es basa únicament en una suposició. Aquest ple va ser extraordinari i es va aprovar censar un quart de ploma d’aigua de mina de la propietat de Joan Franci per a utilitat de la nova Casa Consistorial. La suposició es basa únicament en que si es contracta el subministrament d’aigua es que la nova Casa Consistorial ja estava en funcionament.

Pere Cruspinera deixava l’alcaldia el l’u de juliol de 1887, suposo que satisfet, ja que segurament deixava el nou ajuntament en funcionament. Si bé l’ajuntament s’inaugurava per aquestes dates, les obres no es van donar per acabades fins a l’any 1896.

Tal com s’ha mencionat abans, els plans i la direcció facultativa de l’obra va anar a càrrec d’Isidre Reventós, que per cert, va haver d’esperar a l’any 1890 per cobrar la feina.

L’edifici constava de tres cossos. En la part central i de tres plantes l’ajuntament, en el lateral  de l’est (el que dóna al carrer Mediterrània) es va instal·lar l’escola de nens i el del costat oest (el que dóna al carrer Marqués de Monistrol) l’escola de nenes. Es va començar per la part de l’ajuntament i per la escola de nens. L’escola de nenes l’any 1.892 encara no s’havia començat i es va construir en els anys 1.893 i 1.894. Fins i tot durant l’any 1.894 es van fer actuacions en l’arranjament del rasant de la plaça.

L’any 1.892 es col·loca la barana de 11,70 metres que és la que actualment hi ha al balcó. Al setembre de l’any 1.894 s’instal·la enllumenat de gas a la Casa Consistorial.

En el dibuix que hi ha al pergamí que es va fer al setembre de 1.894 al Dr. Mascaró, al nomenar-lo fill adoptiu surten els tres cossos del ajuntament ja construïts.

A principis de l’any 1.895 s’obre el carrer Marqués de Monistrol, L’escorxador i el corral que hi havia en aquest lloc desapareixien finalment a l’agost de 1.894.

Durant tots aquests anys hi ha moltes factures de manobres, pintors fusters .... etc de manera que uns més que d’altres, crec que tots els professionals de Tiana van treballar durant aquests anys en la construcció de la Casa Consistorial i les Escoles. Un dels que va treballar més en les obres va ser Pere Artusa i Fàbregas, però no va poder veure les obres finalitzades, ja que traspassava el 26 d’abril de 1896.

Les últimes factures que comentem son de la segona meitat de l’any 1.896 de l’arranjament de la façana de l’edifici, amb l’estucat de tota la façana. Son factures de picapedrers, de pedra artificial i altres materials per a la façana.  Aquesta es la raó del perquè a dalt de tot de la façana diu 1.896, doncs donarien les obres per finalitzades. 

Per la festa major de 1896 es vol lluir de nou ajuntament, i es col·loquen llums de gas a la façana els dies 16, 17 i 18 de setembre. Es lloguen globus i les canonades per a il·luminar la façana només els tres dies de festa major.

En l’inventari dels béns municipals de l’exercici 1896-1897, encara surt l’edifici de l’ajuntament i el de cada escola per acabar, i en el següent exercici 1897-1898 ja es dóna tot el conjunt com finalitzat.

Jo sempre havia sentit que l’ajuntament de Tiana havia estat al barri de Can Gosch fins l’any 1.896. En aquest escrit s’ha mencionat documentalment a on havia estat la Casa Consistorial. Recordem que al novembre de 1.895 l’ajuntament es va instal·lar a casa del secretari durant un període una mica superior a l’any. Una explicació lògica seria que el secretari  Josep Brunet visqués al barri de Can Gosch.

Crec que m’ha sortit un article una mica llarg i feixuc, però per un altre costat espero que sigui interessant des de el punt de vista de l’historia de la Vila. Aprofitant que l’any 2.012 farà 125anys de l’entrada en funcionament de l’actual edifici de l’ajuntament, es podria fer una jornada de portes obertes, perquè el vilatans puguin conèixer l’edifici municipal.
Josep Ma Toffoli Carbonell

dimecres, 16 de novembre del 2011

dimecres, 9 de novembre del 2011

dijous, 3 de novembre del 2011

dijous, 29 de setembre del 2011

N.20.- Setembre 2011

LES CARAMELLES, càntics d’alegria


Hi ha diverses teories sobre l’origen de les caramelles, la més acceptada són que els cants dels goigs, molt arrelats a Catalunya, són un antecedent de les actuals caramelles. Els goigs se centraven a glossar les set alegries més grans que va tenir Maria: l’embaràs, el part, l’adoració dels mags, la resurrecció i l’ascensió de Crist, la vinguda de l’Esperit Sant i l’assumpció. El Dissabte de Glòria es cantaven en commemoració de la que potser va ser la més gran d’aquelles set alegries, doncs que deu ser per una mare, veure’l tornar a la vida després de mort.

Les primeres colles eren només d’homes, circumstància que fa temps que ha canviat (actualment estrictament masculí, ja gairebé no hi ha res) i les lletres de les caramelles també han variat, i ara ja no han de perquè cenyir-se a l’exaltació mariana.

La tradició popular de les caramelles, a través de la música agermana dos aspectes importants: el caràcter profà de anar de ronda i el caràcter religiós. En el seu origen els caramellaires recorrien diverses masies anunciant la bona nova de la resurrecció de Crist.

No oblidem que la Pasqua de Resurrecció té arrels precristianes (cosa estranya?) vinculades amb l’esclat de la primavera. Era una clara referència a la resurrecció de la naturalesa, a la primavera, a la fertilitat de la terra i els seus camps, les flors, els xicots i les xicotes, etc...

A canvi de la notícia, s’obsequiava als caramellaires amb ous, botifarres i menjars grassos, el que indicava que la Quaresma havia acabat . D’aquesta manera, el simbolisme de l’ou de pasqua o de l’ou de les mones és el principi de la vida o del renaixement del cicle de la vida natural.

I així com en uns altres contextos els ous són rebuts pel cantant quan ho ha fet molt malament, amb les caramelles passa a l’inrevés: com millor canta, més ous rep. Ous que aquí no li són llençats de mala manera, sinó dipositats amb cura en cistellets – les lloques- que s’enlairen fins a les finestres i balcons mitjançant uns artefactes extensors – les ballestes-.

Ara, el més normal es que els caramellaires, que van casa per casa, rebin diners després de cada actuació, pel que després de sentir una actuació caramellaire s’aconsella gratar-se la butxaca, en cas contrari el que no es grata la butxaca canta en un altre sentit.

Sembla ser que l’ús com a instrument musical de “la caramella”, per acompanyar els caramellaires per cantar, va donar nom a aquesta tradició de les caramelles.

Desconec l’origen de les caramelles a Tiana. La referència més antiga que he trobat és en els llibres de comptes de l’Ajuntament de l’any 1931 que apareix una subvenció de 30 pessetes als Cors de Pasqua. A Tiana se solien cantar composicions d’autors coneguts (especialment les de Clavé) i principalment textos amb contingut satíric sobre fets d’actualitat en el poble.

Ja fa uns anys que no tenim caramelles a Tiana. Seria bo que aquesta tradició tan catalana no la perdéssim i que el Cor juntament amb l’ajuntament trobessin un format nou, potser amb els gegants i altres activitats, que revifessin les caramelles a Tiana. I com a recordatori algunes de aquelles estrofes satíriques que s’havien cantat a Tiana.
Josep Ma Toffoli i Carbonell




En les lletres de les estrofes de les Caramelles queda reflectit els moments que van ser escrits. Recordem algunes estrofes:



Són les vinyes de Tiana
d’una verdor exuberant
són manyagament cuidades
pel pagès durant tot l’any
Raja el vi de les premsades
negre l’un, l’altre claret,
és el most que dóna vida
al famós cava Parxet.

Un empleat del tramvia
diu i explica molt ufanós
que la línea de Tiana
és del millor que hi ha.
I si no fos que de vegades
es fiquen al Bar Vilà
i distrets no es donen compte
que ja es l’hora de marxar.

Les tendes d’aquí Tiana
sembla que es posin d’acord
per quan pugen d’estiueig
fer-se tots el seu agost
Els estiuejants que pugen
queden amb un pam de nas
doncs l’estabilització
aquí no ha arribat pas.

Ja ve la Festa Major
i quan facin l’envelat
mira de fer-lo penjat
per si de cas ve tempestat
i així amb molta vista
l’aigua per sota anirà
i la gent podrà ballar
i de deutes no n’hi haurà



Dels carrers d’aquí Tiana
també avui volem parlar
i ens queda la esperança
que a la fi s’asfaltaran.
No sabem segur quin dia
ni tampoc sabem quin any
potser d’aquí quinze dies
potser no s’asfaltin mai.

Pel vist aquí Tiana
massa a pit s’han agafat
això d’estalviar energia
que vol dir electricitat.
Molts carrers hi ha a les fosques
a les palpentes has d’anar
que et trenquis la carcanada
amb tants sots que et pots trobar.

A Tiana hi ha un home
que un esport nou ha inventat,
i el seu nom podrà sentir-se
fins a la posteritat.
És llançar-se a tota marxa
amb la moto i tot vestit
dins un safareig ple d’aigua
que és la mar de divertit.

Ens fa pena que a Tiana
no sigui com abans era
per cantar que és cosa sana
hi havia molta fal•lera.
Si algú s’engresca per ser cantaire
que ens vingui a fer costat
el decidir-se no costa gaire
i el rebrem de molt bon grat.

divendres, 1 de juliol del 2011

N.19.- Juliol 2011


CENTENARI  DE  LA  SALA  ALBÈNIZ

El 8 de setembre de 1910 reunits a Can Cabanach es procedia a la constitució de la Societat Casino de Tiana amb Ernest Castellar com a president.

En la sessió celebrada per la Junta Directiva el dia 20 de desembre de 1910, entre altres tràmits, s’aprova: “proceder con la diligencia posible a la adquisición de los terrenos ofrecidos por los hermanos Don Antonio y Doña Dolores Recaño y Potella y condiciones con dichos señores convenidas”. Les condicions consistien a concedir en emfiteusi ( és a dir, a canvi de la imposició d’un cànon o pensió anual sobre la finca) un terreny de mil dos-cents setanta vuit metres quadrats situat en el terme de Tiana, conegut com <<L’Hort d’en Giral>>, que era disgregat d’una finca més gran descrita com una peça de terracampa dita <<Campet d’en Blai>>.

El dos de gener de 1911, davant de notari, els esmentats germans Recaño disgreguen de la finca esmentada i en emfiteusi concedeixen a la societat recreativa Casino de Tiana, una porción de terreno edificable en el pueblo de Tiana con frente o fachada a una calle recientemente abierta llamada Avenida Albèniz, con forma aproximada de trapecio, con una superficie de mil doscientos setenta y ocho metros cuadrados. Un plànol aixecat per l’enginyer D. Josep Ferré i Vergés, comandant d’Enginyers, s’adjuntava a l’escriptura de compra-venda.

Entre altres, els pactes d’aquesta emfiteusi foren: que s’abonaria a mitges, entre els dos germans, la pensió anual de 180 pessetes. El cens podia redimir-se per part del Casino previ pagament de cinc mil pessetes. Els cens va ser redimit desprès de la guerra civil.

El germans Recaño van adquirir en subhasta els béns dels Giral desprès de la fallida de la fàbrica tèxtil que tenien a Tiana; entre aquests béns estaven la fàbrica situada on l’any 1910 es va obrir la avinguda Albèniz i també la Conreria    El mencionat enginyer Sr. Ferrer era el marit de Dolors Recaño i va ser alcalde de Tiana durant la dictadura de Primo de Rivera i desprès de la guerra civil. També fou president del Casino a la represa d’activitats després de la guerra civil. El senyor Ferré és l’únic que havent estat alcalde de  Tiana, ha estat també president del Casino.

El 27 d’abril de 1911, el president del Casino Ernest Castellar presenta una instància a l’ajuntament en la que deia: Deseosa la Societat Casino de Tiana de que en la población de Tiana cuente con un edificio a propósito donde hallar esparcimiento sus socios, lo que redunda al propio tiempo en beneficio de dicha población, ha proyectado el edificio cuyos planos se adjunta nsolcitando el oportuno permiso para la práctica de las mentadas obras de nueva construcción.

Pocs dies desprès, el dos de maig, el ple de l’ajuntament, sota la presidència del Sr. Garí, en sessió ordinària concedeix l’autorització per a la construcció.

Els plànol, amb data de 27 d’abril venien signats per l’arquitecte Ramón M. Riudor i es referien a una sala de Espectaculos y Escenario de 431.95 metres quadrats, corresponent a l’actual Sala Albèniz. En el llibre El Casino de Tiana, Cent anys de vida i història, així com en altres articles anteriors, es menciona el 25 de juliol de 1911 com la data d’inauguració de la Sala Albèniz. Però si fem cas a La Vanguardia, publicava que el dia 6 d’agost tenia lloc la inauguració del magnífic edifici construït.

El nom de Sala Albèniz li ve des del primer dia, doncs tal com deia l’article primer del Reglament del Casino: como homenaje a la buena memoria del insigne maestro D. Isaac Albéniz, y testimonio de las merecidas simpatías de que gozaba en la población , se dará el nombre de Sala Albéniz al Salón de Fiestas del Casino.

 

Josep M Toffoli Carbonell

dimarts, 1 de febrer del 2011

N.18.- Febrer 2011


Una pedra funerària de setanta quintars a la Conreria.

 A finals d’agost de 1870, Barcelona va patir una epidèmia de tifus d’icterícia que duraria fins al desembre d’aquell any.

El barri de la Barceloneta, per la seva proximitat al mar i la forta humitat, per l’amuntegament en que vivien els seus habitants, per la misèria i la pobresa d’aquests, i per la falta general d’higiene, era el lloc ideal per al ràpid desenvolupament de l’epidèmia. Les autoritats van prendre la decisió de desallotjar totalment el barri. Els qui tenien possibilitats econòmiques o tenien familiars a altres barris o pobles van poder abandonar pels seus mitjans el barri, però una gran majoria dels seus habitants no tenien recursos per a poder desplaçar-se.

Tiana, a la Cartoixa de Montalegre i a la Conreria, van acollir a veïns de la Barceloneta.

El 16 de setembre una comissió de la Junta de Sanitat es va desplaçar a la Cartoixa de Montalegre. El cartoixans, que feia poc havien tornat a comprar el monestir, van oferir de bon grat l’edifici a traves de l’apoderat que tenien anomenat com Francesc Cabré, i el sacerdot que cuidava la Cartoixa es va oferir a donar els auxilis espirituals a les persones que allí s’albergaven. De la mateixa manera, el procurador  de la Conreria Antoni Pers i Ricarts també va accedir a que el seu edifici albergués mes traslladats.

Per estar absents els propietaris de les dues finques, potser tant l’apoderat del monestir com el procurador de la Conreria es van excedir dels seus deures, però amb la fi humanitària que perseguia l’ajuntament de Barcelona van autoritzar  l’habilitació de les dues finques que podien albergar mes de dues mil persones.

El  23 de setembre van arribar els primers 66 expedicionaris de la Barceloneta. L’empresa del ferrocarril els hi va donar el viatge gratuït fins a l’estació de Badalona des d’on anaven, uns a peu i altres en carro, cap a Montalegre.

El dia 6 d’octubre eren 1700 els albergats a Montalegre i fins el 18 d’octubre no va tenir  lloc la total desocupació de la Barceloneta. També es van albergar a Montalegre els 400 nens que van venir de la Casa de Correcció.

El director de la colònia de Montalegre (que també era el director de la Casa de Correcció) va comunicar a l’alcalde de Barcelona que es necessitava habilitar un cementiri en un terreny que pertanyia a la pineda del bosc de la Conreria, ja que amb les gestions realitzades amb l’alcalde de Tiana, aquest li havia indicat que el veïnat del poble hauria vist amb repugnància que es donés sepultura als morts per tifus d’icterícia en el cementiri municipal. El 30 de setembre el mossèn parroquial de Tiana beneí el cementiri amb presència de les autoritats i el secretari municipal.

Quan moria  un malalt, aquest era col·locat en un dipòsit i transcorregudes 24 hores era traslladat al cementiri, col·locant-lo en una fossa força profunda per fer més difícil la seva violació, i es col·locava en cada una de les fosses una senzilla creu amb el nom de la persona enterrada amb un llibre d’òbits que portava el director de la colònia.

El 26 de novembre ja es va donar per acabada l’epidèmia i es celebrà un solemne Te Deum en la Catedral de Barcelona, on va congregar uns 400 emigrats de Montalegre que es van traslladar a peu des de Montalegre fins a la Catedral.

 El 2 de desembre van començar a tornar a casa seva els primers veïns de la Barceloneta, quedant ressagats els que estaven sense recursos i el dia 12 la colònia va quedar totalment desocupada.

El total de morts a Montalegre van ser 75, dels quals 13 a la Cartoixa i 62 a la Conreria. Dels 75 morts 18 van ser per tifus d’icterícia i la resta fins a 57 van ser per malalties comunes amb una gran mortaldat infantil.

El 4 de novembre l’ajuntament de Barcelona acordava col·locar en el centre del cementiri de la Conreria una pedra que perpetués el record dels morts durant l’epidèmia. L’alcalde de Barcelona va sol·licitar a l’arquitecte director d’edificacions i ornaments que presentés un projecte i pressupost. El projecte presentat consistia en una pedra de forma circular amb un diàmetre de prop de dos metres i un llaurat consistent en una creu grega al centre amb les armes de la ciutat de Barcelona i diverses calaveres, i al voltant com si fos una cinta la inscripció: “Colònia de Montalegre. L’ajuntament de Barcelona a les víctimes de la febre groga. 1870”. L’import del projecte era de 425 pessetes repartides de la següent manera: cost de la pedra de la cantera 180 pessetes, llaurat de la pedra 165 pessetes i transport i col·locació al seu lloc 90 pessetes.

El 25 d’abril de 1871, el modest monument ja estava acabat i el 13 de maig es col·locava al cementiri. El pes de la pedra segons documentació de l’època és de setanta quintars. Si considerem que un quintar mètric són 100 kg., el pes de la pedra seria de 7.000 kg.

Però com que fins a l’any 1880 no es va adaptar a Espanya el sistema mètric decimal, un quintar de l’època també podien ser 100 lliures i aleshores el pes de la pedra equivaldria a quasi 3.000 kg.

El trasllat de aquesta mola fins el cementiri el va fer un carreter de Les Corts anomenat Colom, sota la direcció del senyor Font i Mariages, costant el seu trasllat un treball considerable i moltes despeses. Cal ressaltar que només en la conducció des de Tiana fins al cementiri es van emprar vint-i-vuit hores, amb la necessitat d’eixamplar el camí varies vegades per mitjà d’explosions de pólvora. També es de destacar que el carro que transportava la pedra va bolcar diverses vegades.

Aquest transport va despertar tanta curiositat entre els carreters de Tiana i la comarca  que es van realitzar apostes per a opinar si la monumental pedra arribaria al seu destí.

Amb motiu de la col·locació de la pedra i la seva benedicció, es va celebrar en el petit cementiri una missa en un improvisat altar col·locat a l’angle nord del cementiri amb l’assistència del rector, vicari i autoritats de Tiana. També hi havia una nombrosa assistència de veïns de Tiana i la Barceloneta, aquests últims amb el viatge pagat per l’ajuntament de Barcelona. Acabada la missa, els veïns de la Barceloneta van ser convidats per l’ajuntament de Barcelona a un menjar a la Conreria servida pel propietari de la fonda de l’Universo. Segons consta en els llibres municipals de Tiana, les autoritats de Barcelona van ser convidades per l’ajuntament de Tiana a uns refrescs. Aquell mateix dia, es va plantar un salze, “desmai”, al costat de la pedra funerària.

Avui hi falta la reixa d’entrada al cementiri i no hi ha cap desmai, però gràcies a la cura dels veïns de la colònia Bosc de la Conreria i també per part del parc la Serralada de Marina, el cementiri no està totalment cobert pel bosc. Per una altra banda, aquest senzill cementiri amb la seva pedra funerària està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Tiana, i per aquest motiu es necessària una major implicació de l’ajuntament de Tiana en la seva conservació.

Per acabar, mencionar que al febrer del 1871 l’ajuntament de Barcelona va acordar indemnitzar al propietaris de Montalegre i la Conreria en concepte de danys i perjudicis resultants durant l’alberg del refugiats. El propietari de la cartoixa va rebre 1.500 pessetes i el de la Conreria 1.750 pessetes.
Josep Ma Toffoli i Carbonell