TIANA I
LA DEVOCIÓ A
LA MARE DE
DÉU DE MONTALEGRE
L’any 1936 el rector de Sant Fost, Mossèn Salvador
Pibernat, escrivia que l’any 1192, any de la consagració de l’església de
Cabanyes, les monges de Nostra Senyora de Montalegre van cedir el terreny on es
va construir el temple. Aquesta hipòtesi es desmentida per Xavier Pérez, veí de
Sant Fost de Campsentelles, llicenciat en Història i màster en Arxivística, ja
que a l’acta de consagració de Cabanyes no surten per a res les monges de
Montalegre; és més com a parròquia ja existia el 1113, o sigui que la
consagració de 1192 no és pas l’acta de naixement d’aquesta parròquia.
Sembla que el convent de monges de Montalegre es
va fundar a mitjans del segle XIII. El mes d’agost del 1250, el bisbe de
Barcelona Arnald de Gurb va consagrar l’altar de la Mare de Déu de Montalegre, al
monestir de Montalegre. Un pergamí del 1286 ens diu que en aquella data el
monestir de Montalegre encara estava en obres.
El convent de Montalegre del segle XIII es va
edificar al mateix lloc on ara hi ha l’edifici conegut com la Conreria , i que per
aquella època era del terme parroquial de Sant Fost. Tal com afirma el
mencionat historiador Xavier Perez, són nombrosos els documents dels segles
XIII al XV en què es diu que el convent de Montalegre era al terme parroquial
de Sant Fost. Quan els cartoixans compraren el 1415 el vell convent, on ara hi
ha la Conreria ,
el pergamí diu que era al terme de Sant Fost. Desconec quan l’actual edifici de
la Conreria
va començar a ser considerat com a pertanyent al terme de Tiana. Segurament
aquest canvi de terme municipal es féu a instàncies de la Cartoixa per simplificar
gestions administratives i de contribucions. No consta doncs cap referència
sobre la Mare de
Déu de Montalegre a Tiana fins a la fundació de la Cartoixa , l’any 1415,
sota
l’advocació de Santa Maria de Montalegre amb la Mare de Déu com a patrona.
La cartoixa va obtenir del Papa Nicolas V, a
petició de la Reina Maria
de Aragó y del prior de la comunitat de Montalegre, la unió de la parròquia de
Tiana al monestir segons la butlla del 9 de desembre de 1447, erigint-se la Vicaria Perpètua
el juny de 1500. Per un costat semblaria lògic que els mateixos monjos de
Montalegre havien de procurar que la seva patrona, Nostra Senyora de Montalegre
fos venerada a la parròquia i, en conseqüència , si no tenia cap altar,
procuressin erigir-lo ben aviat. Basant-se en aquesta hipòtesi, són diversos
els articles publicats que pressuposen que cap a l’any 1500 o a final del segle
XV es va establir el culte a la
Mare de Déu de l’Alegria a l’església parroquial de Tiana.
Sobre aquesta hipòtesi discrepo ya que no és fins a la segona meitat del segle
XVII que apareixen referències a la
Mare de Déu de l’Alegria a la parròquia de Tiana, amb la qual
cosa bé podria ser que la devoció a la
Mare de Déu de l’Alegria no comencés a Tiana fins a la segona
meitat del segle XVII. Al llibre de registre de celebracions , que comprèn de
l’any 1671 al 1677, apareix que el 3 de desembre del 1672 es va celebrar una
missa a la Mare
de Déu de l’Alegria.
La parròquia de Tiana es consagrà l’any 1100 en
honor de Sant Cebrià. Per la visita pastoral sabem que l’any 1379 a la parròquia hi havia
dos altars: l’altar major, dedicat a Sant Cebrià i l’altar dedicat a Santa Maria que no tenia
cap benefici ni dotació per al seu sosteniment. L’any 1601 la parròquia tenia
sis altars i l’altar fins aquest any dedicat a Santa Maria apareix en l’acta de
la visita pastoral, dedicat a la
Mare de Déu del Roser, Beate Marie de Rosario. En la visita
pastoral de l’any 1623 apareix el setè altar de la parròquia dedicat a sant
Isidre. Set van ser el nombre màxim d’altars que va tenir l’antiga parròquia de
Tiana. L’any 1635 la Mare
de Déu té un nou altar a la parròquia , i hi apareix com a Altare Beate Marie
ex Denitione ocupant el lloc que fins a les hores havia ocupat l’altar de sant
Llop. Fins aquest moment, doncs, cap referència a la Mare de Déu de l’Alegria..
Aquest últim altar esmentat ya apareix en la visita pastoral de l’any 1726 sota
l’advocació de Beate Maria de l’Alegria , nom que encara no tenia en la visita
del any 1683. Com que hi ha un document del 1696 que menciona la capella de
Nostra Senyora de l’Alegria podem acceptar l’hipòtesi de que Nostra Senyora de
l’Alegria va tenir altar a la parròquia de Tiana entre l’any 1683 i 1696.
A Tiana vam tenir la Confraria de Nostra
Senyora de l’Alegria. La imatge de l’Alegria que va ser cremada el 1936, i de
la qual és una reproducció la que ara tenim a l’ermita, tenia gravada al peu de
l’imatge l’any 1701 amb la llegenda “patrona dels pescadors”. Al segle XVII
Tiana comptava amb la confraria del Roser i en els llibres parroquials
apareixen amb molta freqüència anotacions de misses i celebracions
d’aniversaris dels difunts de la
Confraria del Roser, i no n’hi figura cap per a confrares de
l’Alegria ni hi apareix cap data que faci suposar que ja estava constituïda la
confraria. Podem imaginar que la
Cofraria de Nostra Senyora de l’Alegría és del 1701, o molt
poc abans constituïda, segons tradició confirmada arreu, per pescadors de
Montgat que aleshores era un raval de Tiana.
Tiana tenia l’any 1700 uns 300 habitants. No hi he
trobat referències a Montgat, nucli molt jove format en la majoria per
pescadors..Formen segurament el col·lectiu més humil i pobre de Tiana El
document més antic que he localitzat on s’esmenta la Confraria de Nostra
Senyora de l’Alegria, està datat el 10 de juny del 1711. Per aquest document
podem saber que en aquelles dates ja se celebrava la festivitat de la Mare de Déu de l’Alegria per
la segona festa de Pascua de l’Esperit Sant. Pel llibre de comptes de la Confraria corresponent
al període 1766-1816 que es conserva a l’arxiu parroquial sabem alguna cosa
d’aquesta associació. La condició de pescador hi consta sempre que trobem
citada la professió d’algun confrare. Només una vegada l’hem vist desmentida:
l’any 1771, en què es consigna un pescador i un bracer.
L’any 1788 la confraria va encarregar un nou retaule
a l’escultor Jaume Sunyol, i el preu va ser de 440 lliures. Consta que a aquest
escultor se li va vendre el retaule de l’altar vell i també que durant deu anys
se li va anar pagant el nou retaule amb els sobrants que cada any tenia
l’administració. L’any 1808 van estrenar bandera, que era de color groc i que
segurament devia ser la que encara hi havia a l’ermita l’any 1936.
Les anotacions del llibre de comptes de la confraria
acaben en una època d’eufòria i creixent, si ho jutgem per l’augment de les
xifres d’entrades i sortides. En un principi celebraven un sol ofici anual, el
Dilluns de Pascua. Després hi van afegir un altre ofici per Sant Joan, del qual
se’n parla per primera vegada l’any 1801, i finalment en l’últim estat de
comptes, corresponent al 1814, hi apareix un tercer ofici per Sant Pere. Els de
Sant Joan i Sant Pere eren senzills, és a dir sense sermó i sense diaca. L’ofici
de la festa, el Dilluns de Pasqua, solia tenir sermó, sovint es parla de
processó i segurament en alguna ocasió es devia celebrar a l’altar major.
Més enllà del període inclòs en aquest llibre de
comptes, és a dir, a partir de l’any 1814, impera el silenci més absolut pel
que fa a la confraria. Els llibres de la parròquia no la citen ni una sola
vegada; parlen això sí, de la capella de la Mare de Déu de l’Alegria, pero mai de la
confraria de la Nostra
Senyora de l’Alegria, encara que sí que citen altres
confraries. En un informe de l’any 1816 de Raymundo Viaplana, aleshores rector
de la parròquia de Tiana, adreçat al bisbe de Barcelona sobre l’estat de la
parròquia es diu textualment “en la iglesia y parroquia de Tiana no se halla
más que una cofraria llamada de Nuestra Señora del Roser”. En aquesta època la Confraria de Nostra
Senyora del Roser vivia un període d’esplendor si agafem com a referència el
nombre de confrares. Concretament, l’any 1816 la confraria del Roser comptava
amb 806 confrares, xifra que representava una mica més de la meitat de la
població total de Tiana.
Els apunts mencionats en els llibres parroquials a
partir del 1816 sobre la capella de Nostra Senyora de l’Alegria pertanyen al
període comprés entre el 1858 i el 1884, i
corresponen al segon Dilluns de Pascua o Pascua de Pentecosta. Aquestes
anotacions no apareixen cada any, ja que dels 27 anys d’aquest període, els
apunts per despeses de cera i ciris es troben només en 18 anys.
El 15 de setembre del 1857 va ser beneïda la nova
església de Montgat. Els montgatins ya tingueren la seva pròpia església, i el
1858 apareix el primer dels nous apunts sobre Nostra Senyora de l’Alegria als
llibres parroquials de Tiana. Sembla dons, que van ser els tianencs que van
restablir la festivitat de Nostra Senyora de l’Alegria el Dilluns de Pascua de Pentecosta,
després de quaranta-quatre anys, si ens cenyim als llibres de la parròquia, ja
que des de finals de l’any 1857 Montgat ja tenia la seva església i els
montgatins van deixar de venir a la parròquia de Tiana. O potser van ser els
montgatins que acudien una vegada l’any a la seva antiga parròquia de Tiana i
van escollir per fer-ho el dia de Nostra Senyora de l’Alegria?. Sigui com
sigui, l’últim any d’aquest curt període correspon al 1884. Pocs dies després
de la celebració de l’Alegria d’aquell any es va col.locar la primera pedra de
la nova parròquia de Tiana.
El 1886 oberta la nova església parroquial de
Tiana, l’altar i la imatge de la
Mare de Deu de l’Alegria van ser de les poques coses que van
quedar al temple primitiu. Això fa suposar que no hi devia haver gaire devoció
a aquesta Mare de Déu i que el culte que se li devia retre era escàs. A mitjan
segle XX els tianencs l’avi Maurell i l’avi Vilaró, que eren escolans l’any
1886, quan es va fer el trasllat de parròquia, no recordaven cap culte especial
cap a la Mare de
Déu de l’Alegria, però sí que tenia l’altar a mà esquerra i era el que quedava
més a prop del presbiteri, al costat de l’evangeli. Tanmateix, no
recordaven si se celebrava cap festa o
processó en honor seu o si tenia cants propis. Potser el fet que la devoció
havia estat una cosa particular dels de la costa, va ser un dels motius del
distanciament dels tianencs.
L’any 1908 regentava la parròquia de Tiana mossèn
Jaume Via, que va lamentar l’abandonament en què es trobava el primitiu temple
després de més de vuit-cents anys d’història. A l’únic altar que hi quedava ni
tan sols se li havia tret la pols en els darrers vint anys. Mossèn Via va
restaurar-ne l’interior i va col·locar la imatge al presbiteri. Va obrir el
temple i s’hi va fer una gran festa per celebrar l’esdeveniment. Era el dilluns
de Pasqua Florida, la
Primera Pascua , de l’any 1908.
Al principi i durant el segle XIX, la festa de la Mare de Déu de l’Alegria se
celebrava el dilluns de la
Segona Pascua , segons es dedueix dels llibres de la
parròquia. És a partir del primer Aplec de l’Alegria de l’any 1908 que se
celebra sempre el dilluns de la Primera Pascua. Juntament amb el rector mossèn
Via i el vicari mossèn Antònim, quatre tianencs formaven la comissió
organitzadora d’aquest primer aplec. Eren Josep Maurell, conegut mes endavan
per l’avi Maurell, Peret Artusa Miquel Fàbregas i Alfons Estradé.Amb el pas
dels anys l’avi Vilaró es convertí en una de les persones més destacades en
l’organització dels aplecs, si no la que més. Era tradicional que ell dirigís
el cor dels fidels amb enèrgics moviments del seu bastó quan contestaven en el
cant dels Goigs: “Oh Verge de l’Alegria, oïu sempre nostra veu”. L’avi Vilaró
va morir el dilluns de Pasqua de l’any 1959, precisament el dia de l’aplec.
L’any 1936 va començar un parèntesi forçat en el
culte a la Mare
de Déu de l’Alegria, que va durar tres anys. L’altar i la imatge de la Mare de Deu de l’Alegria que
duia la inscripció de 1701 van ser destruïts. En el ple municipal del 10 de
gener del 1943, un cop finalitzades les principals obres de restauració del
temple, es va aprovar la creació d’un patronat per reparar l’antic temple i tornar
a posar la imatge de la Mare
de Déu. Amb un pressupost de setze mil pessetes, cobert per aportacions
particulars, es va condicionar el temple i es va arranjar el camí que porta a
l’església, que es va fer més ample, de manera que hi poguessin circular els
automòbils, i s’hi van plantar uns dos-cents arbres. El 26 d’abril de l’any
1943, pescadors de Montgat vestits amb la típica camisa blava i gorra de seda
negra portaven en un tabernacle des de la parròquia de Tiana, en una llarga
processó de romeria, una nova imatge de la Mare de Déu de l’Alegria que va ser beneïda pel
bisbe Dr. Mogrego. És la imatge que diu “Verge de l’Alegria 1701-1943” .
Durant els anys cinquanta la sensibilitat dels
tianencs portaren a l’inici d’una restauració i a condicionar l’església.
L’octubre del 1958 va tenir lloc la inauguració de les obres de restauració. En
febrer del 1962 es va fer la presentació de les pintures de Serra Goday, i en l’aplec
del mateix any es va beneir la campana que havia donat la Cartoixa de Montalegre,
ja que des de la guerra civil el campanar havia estat buit. L’agost d’aquest
mateix any va tenir lloc la consagració del nou altar major i la benedicció
d’una nova imatge de la Mare
de Deu de l’Alegria, que des d’aquell dia presideix la vella parròquia de
Tiana. Aquesta imatge és obra d’un cartoixà de Montalegre i havia estat
esculpida en fusta de xiprer. La imatge de l’any 1943 que havia estat a l’altar
major es va traslladar al seu lloc actual.
El 24 de juny de 1956 uns cinc-cents tianencs es
van desplaçar en romeria a Montserrat amb motiu de la benedicció d’una majòlica
de la Mare de
Déu de l’Alegria al camí dels Degollats de Montserrat en una font que va rebre
el nom de font de l’Alegria. Va ser un acte organitzat per la Catequística Parroquialla Mare de Déu de l’Alegria.
L’aplec de l’Alegria continua celebrant-te cada
any amb gran assistència de tianencs, i són
molts els que, tot i residir actualment for a de Tiana, acudeixen
puntualment a la cita anual del Dilluns de Pascua. Un aplec en què pel perill d’incendis,
s’ha ha perdut el costum del dinar familiar amb una costellada, però que des de
l’any 1997 té una nova tradició amb l’ofrena floral a la Mare de Déu de l’Alegria. I
encara avui també són molts els montgatins que vénen cada any al aplec, uns
montgatins que, a principis del segle XX, deien “ a l’aplec de Montalegre s’hi
puja trist i se’n torna alegre” ja que per aquella època tenien els seus morts
enterrats al cementiri de Tiana, al costat de la antiga parròquia, avui
nomenada per els tianencs ermita de l’Alegria, lloc on trien la majoria dels
tianencs per casar-s’hi.
